Jo mateixa vaig deixar-me anar, amb una estrebada, i vaig allunyar-me’n dues passes, caminant enrere, abans d’agafar aire i començar a esbroncar-lo. De totes les coses que vaig cridar només recordo l’afirmació que una broma tan pesada no podia acudir-se-li a ningú més que a un anormal com ell, i em temo que va ser una de les més suaus.

Sílvia Manzana, Oasi (Girona: El Pont de Pedra, 1989)

Després, quan les pistoles van tornar a parlar, els crits es van fer innecesaris, i la majoria de l’esquerra abertzale ha callat des de la por, tan humana, o des de la complicitat, tan bèstia. I a l’Ernest Lluch, que els demanava que, si encara no sabien parlar, com a mínim aprenguessin a cridar, l’han fet emmudir per dissimular tots els altres silencis covards dels qui l’esbroncaven.

Salvador Cardús, «Mort a la intel·ligència i la cordialitat» (Avui, 24 de novembre del 2000)