Una vegada hi havia un dimoni que es deia Malababa, un nom especialment desgraciat, perquè tothom l’interpretava malament i l’hi escrivien Malabava, fins i tot els de Valls, que distingeixen clarament entre beure i veure —per exemple. De tant en tant, a més, n’hi havia algun que, com que això de l’apòstrof li tenia el cor robat, l’hi escrivia M’alabava, cosa que ja és molt diferent.

Albert Jané, «El dimoni Malababa», dins Contes de dimonis de tot el món (Barcelona: Lumen, 2007), pàg. 81

Una vegada hi havia un dimoni que es deia Negratinta. Era un dimoni excepcionalment instruït, amant de la lectura. En el seu ambient, tancat, reaccionari i obscurantista, en què llegir era més aviat, o francament, mal vist, trobar bons llibres no era pas gens fàcil. Però en Negratinta, amb traça i enginy, posseït pel delit de la lectura, se’n sabia sortir. Els enciclopedistes, sobretot, li tenien el cor robat, i s’havia impregnat dels seus ensenyaments, del seu racionalisme. I així, quan veia com algun dels seus companys fugia esporuguit, cames ajudeu-me, de la presència de la creu alçada i de l’aigua beneita, s’hi feia un bon panxó de riure, i deia que sembla realment mentida que, en els nostres temps, encara subsistissin aquelles antigues supersticions, que ell considerava pròpies d’ignorants, ridícules i grotesques.

Albert Jané, El contrapunt dels decasíl·labs (Barcelona: Llengua Nacional, 2013), pàg. 76