En aquella època vaig conèixer l’Angelina. Era tan amable i tan bondadosa, i em deuria veure tan desvalgut, que va accedir de seguida a ser la meva amant, tot i que ja era casada —amb un general de brigada del cos d’intendència— i l’amant titular del sots-president del Gremi de Restauradors. Quin goig més gran!
   Però un dia vam anar a la platja, aquí a Caldetes, a banyar-nos. I ens vam endinsar una mica massa i jo, que sóc un nedador més que mediocre, vaig perdre les forces i vaig estar a punt d’ofegar-me. Si no arriba a ser per l’Angelina, que no es va atabalar i em va poder treure, no ho hauria pas pogut explicar.
   I l’endemà mateix em va donar el passaport. Em va dir que aquell paper de mare protectora no li acabava de fer el pes i que m’havia d’espavilar una mica.
   Vam quedar molt bons amics, això sí.

Albert Jané, «El passaport», dins Noranta-nou contes (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 136

Però va arribar un moment en què tant l’un com l’altre es van començar a preguntar, amb neguit i frisança, a què, la seva dona, dedicava el diumenge. La Rosa dels Vents, davant les seves preguntes no és que fugís d’estudi, no: els deia clar i net que no n’havien de fer res. I, ja se sap, quan s’estira massa una corda s’acaba fent-ne dos caps: les preguntes dels marits eren tan insistents que la Rosa dels Vents se’n va atipar i els va donar el passaport. Dit altrament, els va fer passar la porta, els va dir que tot s’havia acabat. Sant Nin i sant Non es van quedar desconsolats. Desconsolats i desassossegats. No sabien viure sense dona. No és gens estrany, doncs, que al cap de poc es tornessin a casar.

Albert Jané, El contrapunt dels decasíl·labs (Barcelona: Llengua Nacional, 2013), pàg. 57