Li vaig explicar amb desordre i emoció com havia anat el part. A ell se li feia estranya la idea que hagués viscut tres dies sense saber que tenia una filla al món. Li semblava una estafa. Després d’una estona em féu una abraçada i se’n va anar amb la promesa que es prendria un bol de llet calenta; no permeté que jo em llevés a preparar-la-hi. Sense dormir gens, va desfer el camí per arribar a punta de dia a Montsent i ser a la feina.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)

I tampoc no passa de ser un cadell de gat el d’El pare Goriot, de Balzac, el gat de la senyora Vauquer, la dispesera, que tomba amb la pota el plat que tapa el bol de llet i la llepa i que després, per fer-se perdonar, se li refrega a les cames.

Maria Mercè Roca, pròleg a Les millors històries sobre gats (Barcelona: La Magrana, 2003), pàg. 9