La gent circulava pel vestíbul de l’hotel i no tinc idea de què parlàvem, en Cela i jo, mentre anaven passant els minuts i els quarts. No l’avisaven de cap telefonada. Fins que va arribar el moment: un grum clàssic, vestit de color de cafè amb llet i un casquet rodó al cap, es va acostar i va dir: «Don Camilo, tiene una llamada de Madrid». En Cela es va aixecar del sofà i va desaparèixer saló enllà.

Josep M. Espinàs, Relacions particulars (Barcelona: La Campana, 2007), pàg. 128

No hauria dit mai que, si és cert que es perden tantes coses d’un cap de setmana a l’altre, se’n retrobessin també tantes! I, sovint, amb una velocitat extraordinària; una de les carteres que havia perdut, al cap d’una hora tornava a tenir-la, després d’haver passat per les mans d’un acomodador, d’una ballarina i d’un groom de confiança; un impermeable li fou tornat, abans de començar cap gestió recuperadora, a través d’un home que venia diaris en una parada de cirabotes, la dona que li duia el dinar, i la filla de la portera de la casa on vivia un policia de la ronda nocturna.

Francesc Trabal, L’home que es va perdre (1929)