jove f

Definició

Nora; muller del fill respecte als pares d’aquest.

Feia temps que l’hereu i la jove duien el regiment de la casa.

Etimologia

Del llatí jŭvĕnis, ‘jove’. Altres mots de la mateixa família són jovenalla, jovençà, rejovenir i jovenàs.

Usos

  • En aquell precís instant va sentir un dring sonor a la cuina. La Marieta devia endreçar els plats a l’armari; era un nervi, aquella dona, treballava amb més empenta que la seva jove.
       La veu de la Marieta va sortir de la cuina, com si sabés que estava pensant en ella.
       —Vol que li prepari cafè? —un to alt i enrogallat, de tenora vella.
       —Sí, gràcies.

    Núria Esponellà, Una dona d’aigua (Barcelona: Columna, 2013)
  • Elena, la seva jove, cosia asseguda vora la reixa del jardí.
       —Què li ha dit el metge?
       —El metge? Quin metge?
       Un tros enllà el seu nét furgava la terra vora una mata de clavells. Quan va sentir la veu de l’àvia, es va girar:
       —Àvia, vingui! Miri com planto gira-sols.
       —Ja vaig dir al noi que no li compréssiu el càvec. Ens destrossarà tot el jardí.
       Elena aixecà el cap de la feina.
       —No tingui por, ja el vigilo… No havia dit que aniria a casa el metge?
       Mentí perquè la molestava l’interès de la seva jove.
       —Hi aniré un altre dia. Amb aquest bon temps m’he estimat més anar a passeig. Què vols que em digui el metge?

    Mercè Rodoreda, «El mirall», dins Vint-i-dos contes (1958)

Tema de la setmana

El jovençol que vèiem divendres ve de jove, però jove també té un sentit específic de parentiu que veiem avui. Aquesta setmana repassarem altres mots que designen parents.

Enllaços

Temes i etiquetes