Na Juanita era molt remenuda, no feia ni s’alçada d’un ca assegut, com deien aleshores a Mallorca. Ella per augmentar d’estatura una mica, a banda de dur hivern i estiu uns botins cordats amb un bon tacó, se feia uns pentinats sofisticadíssims que li permetien créixer tres o quatre centímetres.

Carme Riera, Temps d’innocència (Barcelona: Edicions 62, 2013), pàg. 194

Abans fabricaven els paraigües al taller de la rebotiga i de forma completament artesana; feien des de paraigües de combregar fins a ombrel·les plenes de randes. Ho vaig viure ben de prop, perquè mon pare hi va fer feina tota la vida. Jo no feia l’alçada d’un ca assegut i ja hi ajudava a despatxar. Encara em pareix sentir l’olor de l’aiguacuita amb la qual aferraven els mànecs.

Conxa Forteza, «La magraneta, sia servit!» (Diari de Balears, 9 de juliol del 2006)