La setmana passada, l’oftalmòleg em va delectar amb una teoria que explicaria per què els urbanites cada cop som més miops. No sé si era un sopar de duro, però a mi em va convèncer. Ara estic orgullosa de no veure un bou a tres passes. M’explico: el doctor em va dir que els nostres ulls s’han acostumat a mirar de prop i ho fan molt bé; però, alhora, han desatès la capacitat de mirar de lluny perquè ja no els cal.

Ada Castells, «Atrofiats» (Avui Diumenge, 26 d’agost del 2001)

No eixia mai de casa si no m’havia arreglat un poquetet —sense abusar!, que una podia ser una miqueta presumida si tocava, però, per damunt de tot, molt decent!: només una passadeta de pintallavis, un pensament de polseta a les galtes, al front i al coll, i a penes un toquet de coloret per a animar la cara—… Deu ser per això que sempre m’ha fet vergonya portar ulleres, que, encara que no m’entusiasme dir-ho, reconec que sóc un poc curta de vista… No tant cega que no veja un bou a tres passes, però sí prou perquè em calga dur ulleres quan isc al carrer o per a vore la tele, i que conste que fins fa ben poc no n’he necessitat ni per a llegir ni per a cosir, que es diu prompte, perquè ausades que m’he cremat els ulls cosint en esta vida!

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002)