Li palpa la panxa.
   Ve de cara, diu. Els vedells venen de cames.
   La Blanca no crida, deixa de respirar, aferrada a la paret, i gemega de dintre, de molt endintre, molta estona, dolorosament, amb la cara tota molla i els cabells tots enganxats i les mans totes blanques d’arrapar-se a la pedra.
   La senyora la toca i la mira i li diu, estàs molt oberta i aviat veurem el caparró. La Blanca es posa de quatre grapes i respira. La dona ens diu, porteu més robes i més aigua.

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Barcelona: Anagrama, 2019)

Aquell dissabte de tardor els carrers de la ciutat eren molls de la pluja que havia persistit durant tota la nit i bona part del matí. Les fulles marrons, caigudes a doll de les fortes ventades, s’enganxaven a terra formant un llit espès i humit i també sobre el metall dels cotxes aparcats com si fossin cromos de paper.

Tània Juste, Amor a l’art (Barcelona: Columna, 2021)