—Què, com va?
   Que com va, diu? He disparat l’automatisme dels tòpics: bé, molta feina, és un luxe estar-me aquí. Ell ha mirat el cel demanant-li una resposta.
   —Et ve de gust un arrosset amb verdures i bolets a casa? És hora de dinar i està a punt de ploure —m’ha proposat assenyalant amb la mà una cabaneta que m’havia passat per alt completament. I encara ha insistit—: Si no acceptes, no dubtis que acabaràs xopa.
   El tro que ha rebotat pels cingles de Pobleny m’ha acabat de convèncer.

Carlota Gurt, Sola (Barcelona: Proa, 2021)

A la sala, el David seia a la gran butaca que hi havia al costat de la finestra. Estava tranquil, per fi havia fet fora tot el neguit que l’inquietava; va tenir la impressió que l’estança s’omplia d’una estranya xafogor estiuenca, una flaire dolça i enganxosa que a l’instant li va deixar la samarreta xopa i el front amarat.
   —No hi ha res a dir —va respondre quan ella exigia explicacions—. Tu tens raó, soc un covard! Em van fotre al carrer i no vaig tenir collons per dir-t’ho.

Gisela Pou, Sense la mare (Barcelona: Columna, 2008)