Va sentir la remor d’un tren que s’acostava, després un xiulit, l’esbufec de la màquina i el grinyol agut, prolongat, de la frenada, el soroll de ferralla dels vagons com si arribara de molt lluny, i els peus se li ameraven de la fredor de l’aiguatge que xopava el vora-riu, que travessava la pell de les sabates massa fines, de ciutat, pensà, de passejar sense pressa seguint les amples baranes del Sena…

Joan F. Mira, Viatge al final del fred (Alzira: Bromera, 1998), pàg. 108

Un dia vàrem trobar un corn marí molt gros, ja buit de dins, rentat per l’aiguatge i la sorra, i eixugat pel bon sol de juny. De seguida la Jacobé va descobrir-hi les més admirables virtuts. Se’l va posar a l’orella, i escolta que escoltaràs, sense moure les parpelles ni quasi respirar.

Joaquim Ruyra, «Jacobé», dins Pinya de rosa (1920)