I no et pensis, els mestres també vigilaven el carrer, fora dels límits teòrics de la seva autoritat. Fa uns quants mesos, una dona del vilatge, d’una seixantena d’anys, m’explicava com, quan era petita, el mestre aprofitava les passejades que feia per apuntar els noms dels mainatges que sentia parlar en català i així castigar-los l’endemà. La llengua a la butxaca tothora.

Joan-Lluís Lluís, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (Barcelona: La Magrana, 2002), pàg. 88

Soc l’os per gràcia vostra. Sem els ossos per gràcia vostra. Sem la por per elecció vostra. L’honor tan gran de ser elegit. Salto i esbramego baixada del castell avall. Davant meu correu, homes i dones. Darrere meu vos amagueu, homes i dones i nens. Els mainatges ploren. El vilatge s’obre com una boca, i nosaltres el reconquerim. Agafo un altre cos d’home, i em bec la seva por. El vilatge era nostre, abans no fos vilatge. Agafo un cos de dona, i m’abeuro en el seu pànic. Reconquerim el vilatge com el reconquerirà la malesa, arribada l’hora. Crido. Reconquerim el vilatge com reconquerirem la muntanya, arribada l’hora.

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Barcelona: Anagrama, 2019)