Durant els seus darrers mesos, la mare va dedicar moltes estones per deixar-me el seu àlbum de fotografies. Mai no he vist res d’igual: una fotografia per pàgina, glossada amb la seva lletra punxeguda. Hi ha de tot. Retrats dels seus pares i dels seus germans; imatges del casament; postals del viatge de noces a París i d’algunes de les seves excursions… «Aquí el petit Buda amb cara de pomes agres», diu sota un dels meus retrats. Calb, galtaplè, seriós. El pare va comentar-me més d’un cop que hauria donat qualsevol cosa per fer-me entendre que no tindria mare per gaire temps, ja que, potser així, m’hauria mostrat menys sorrut.

Eduard Márquez, La decisió de Brandes (Barcelona: Empúries, 2006), pàg. 102

Què hi feia un mort, allí, en tot aquell joc? Els morts solen destorbar sempre. I aquest més que no pas cap altre. Perquè li havien fotut una bala a la closca. Vaig tornar a la sala. En Rodergues, és clar, no s’havia mogut; continuava allí estirat, amb el coll tort i una cara de pomes agres com mai no li havia vist. Jo no gosava tocar-lo, com si m’hagués d’embrutar pel seu contacte. Però em vaig haver de decidir. No duia res a les butxaques del gec.

Jaume Fuster, De mica en mica s’omple la pica (Barcelona: Edicions 62, 1971), pàg. 12