M’imaginava aquesta etapa com el moment privilegiat en què per fi pots abandonar la fragmentació entre passat i futur: el futur ja no et tiba perquè ja hi ets; el passat es debilita perquè en tens tant que ja no dones l’abast a enyorar, el panorama de la nostàlgia és tan múltiple i caòtic que gairebé mareja, i escollir una sola cosa per trobar a faltar es fa tan difícil que prefereixes deixar-ho córrer. Sí, una edat avançada (millor sense xacres, però fins i tot amb elles) era, tal com ho veia, la gran ocasió per carregar-se de raó i posar els punts sobre les is sense por d’aigualir la festa a ningú i, després, quedar-se tan ample perquè tant se te’n dona naps com cols.

Imma Monsó, Tot un caràcter (Barcelona: La Magrana, 2013)

El capellà té una veu impersonal i distant, freda com aquest matí i amb la pulcra seguretat del funcionari que executa un servei i prou, tant hi fa que siguin naps com cols. Deu tenir les lectures triades i un sermó a punt per a cada cerimònia. Ara comenta desganat el text de l’Evangeli on Jesús parla a la samaritana d’una aigua que treu la set per sempre i de la colla de marits que havia tingut aquella barjaula.

Isidor Cònsul, Ànima de bolero (Barcelona: Empúries, 2009)