Si passava el temps i no plovia, els senyors rectors feien reunió a la casa abadia i acordaven de treure en processó les imatges més milagroses de l’església. I jo em preguntava si seria per la pluja o per distreure la gent. I anava tot el poble a la processó, i les autoritats i els xicons d’escola amb els mestres. I aquell dia era com si fos un dia de festa; per això tothom s’oblidava un poc de la secor, i en entrar els sants a sa casa la gent se n’anava a la plaça a passejar i a beure aigua de civada gelada. Els menuts compràvem xàmbits, que eren com unes mesures de crema gelada entre dues galetes de vainilla. I els capellans, deixant passar una estona per tal de llevar-se el sufocament de la processó, refrescaven en casa de la senyora Bajuana que vivia al costat de l’església. I jo em deia a mi mateixa que era la festa de la pluja que no cau.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya (València: Tres i Quatre, 1976), pàg. 128

Vaig recordar els gelats casolans de quan era menut. Vaig recordar aquells carretonets de rodes que recorrien els carrers de la vila, cridant el seu refrescant producte, o es posaven a la porta del col·legi a les acaballes del curs, i a les portes dels cinemes d’estiu, allà on hi havia xicalla, per a oferir els seus xànvits, com en dèiem aleshores, o els gots d’aiguallimó d’un groc més groc que els canaris. El mot xànvit, o xàmbit, era la manera que els xiquets teníem de dir sandwich, una paraula estranya que usaven els anglesos per a demanar aquella mena de pastisset dolç i gelat posat entre dues galletes cruixents. 

Josep Piera, Ací s’acaba tot (Llagostera: Cap de Brot, 2025, edició revisada [1993]), pàg. 52