—Ja es veia que Sindo acabaria malament.
   —Per què? Sindo no és millor ni pitjor que qualsevol de nosaltres.
   —De què treballava? D’on va treure els quartos per fer-se la casa nova i posar-s’hi calefacció?
   —Calefacció! Qui en pogués tenir, ara que ja tenim l’hivern a sobre!
   —Calefacció i tot l’empostissat nou, banyera, un tocadiscos estereofònic, una màquina de rentar i una màquina de fer cine, que no sé per què la volia, Sindo.
   —Si jo tingués quartos, també em compraria tot això. I un quatre llaunes si pogués, per anar a Sort i a la Pobla sense demanar favors a ningú.
   —Però tu no mataries per poder-te comprar un cotxe.

Ramon Solsona, Allò que va passar a Cardós (Barcelona: Proa, 2016)

S’ha acabat l’èxit de Dallas o Falcon Crest. Els despatxos fastuosos, les piscines ovalades, els cotxes esportius i la gent dolentíssima. Ara ens arriba la pobresa de Sud-amèrica per la via del sentiment. Els despatxos dels policies, jutges i metges són atrotinadíssims, el cotxe de més luxe és un quatre llaunes, les cambres tenen les parets empaperades amb flors japoneses, el luxe és ple de clivelles, tot hi fa remor, les petjades, les capses de cartró, els papers de diari. La nostra solidaritat amb aquests països comença a l’hora del cafè. És baratíssim plorar amb els veneçolans o els caribenys.

Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 2018 [1992])