Dins la sala s’encengué una flama blava i, al moment, es va sentir un tro esgarrifador. Després tot restà en silenci. I allí ja no se’n cantà ni gall ni gallina, ni alenà res en tota la santa nit, ni en l’altra ni en l’altra, ni en milanta nits que haguessen vingut. Allò va desaparéixer i s’acabà per sempre.

Enric Valor, «Els guants de la felicitat», dins Rondalles valencianes 2 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)

Era el primer any que anava al cementeri amb les amigues. Fins ara sempre havia anat amb el pare i, mentre passejaven entre les casetes i les tombes, ell li havia anat explicant la vida dels avantpassats i les anècdotes de gent del poble que ja era morta. «Mira, Miquel Sorlí, el tio Quelo de la Mel. Eixe home tenia unes mans d’or amb les abelles». «Ah, i ací està la tia Amparito la Caragola, una dona menuda, però més forta que milanta homes. Tota sola hagué de criar set fills, que l’home es va morir d’un còlic miserere».

Raquel Ricart, «Coixim-coixam» (Quadern d’El País, edició de València, 17 de novembre del 2011)