El constructor recolzà el seu cos ventrut sobre una columna verd maragda i es tragué, d’una butxaca de la camisa de quadres, un havà. Se’l mirà com sense ganes, en mossegà l’extrem rom i n’escopí el mos, que caigué sobre l’aigua tèrbola d’un bassiol i hi quedà surant. D’una butxaca dels vaquers va extreure una mistera de plàstic, féu una flama, la conduí a la punta de l’havà.

Manuel Baixauli, L’home manuscrit (Palma: Moll, 2007), pàg. 187

Hi ha persones que no necessiten res per ser felices, que fan la vida als altres còmoda i agradable, i que el motor del cor els gasta menys combustible que una mistera. Conxa era així, sense cap complicació, sense cap aspiració concreta, potser amb la il·lusió incerta de la pròxima arribada dels néts, on ella seria, i d’això ningú no en dubtava, una àvia exemplar.

Martí Domínguez, L’assassí que estimava els llibres (Barcelona: Proa, 2017)