I per fi, fa cosa de tres anys, a recialles que, a Manel, el passaren de collidor a cap de quadrilla i va guanyar més gallets, vam decidir tornar a endeutar-nos per tombar quasi tota la casa i acabar d’obrar-la… i ja està. Bé, «ja està», no!, que pareixerà que les meues xiquetes només m’han sabut donar disgusts i maldecaps, i això no és cert de cap de les maneres, que, si volien, també sabien comportar-se com cal.

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002)

   —Continue pensant que l’atracament és una bogeria —reiterà el Llargo.
   El Messié va deixar els bitllets de l’aposta de la boxa damunt la taula amb un cert menyspreu en l’actitud.
   —Veus què hi ha ací? Doncs és una merda com un piano, com la merda que ens repartirem del garito després de pagar al personal i a la bòfia.
   —A mi em va bé.
   —Perquè vius en un xalet amb una piscina, que l’has hagut de llogar, perquè bufes en caldo gelat i no tens gallets per comprar-lo?
   —Tinc aspiracions d’acord amb el meu nivell de vida.
   —Tota la teua vida has volgut ser un paio normalet, només et falten la dona, les criatures i el periquito; i no te n’adones que nosaltres no ho som, de normals.

Ferran Torrent, Poder contar-ho (Barcelona: Columna, 2019)