Definició
1 Persona sense importància; home inútil, que no serveix per a res.
2 Al·lot petit i eixerit, o en general qualsevol persona petita amb pretensions de gran (Mall.).
També: etzero
Etimologia
Variant mallorquina de zero, de l’italià zero, contracció de zèfero, del llatí zephyrus, amb què a Itàlia es disfressà l’àrab sifr, ‘buit’, origen del mot xifra, que inicialment significà ‘zero’; de l’italià passà al francès zéro (s. XVI), anglès zero (1604) i al castellà cero (c. 1600).
La variant etzero o atzero, com ja suggerí Tomàs Forteza (Gram., 80, nota a), deu ser deguda a l’aglutinació de l’article mallorquí es zero, pronunciat tot junt adzero: el mestre ensenyaria «aquest és es tres, aquest és es dos, i aquest és adzero» i els infants ho degueren generalitzar. «Antigament a Mallorca es deia adzero; avui les persones acurades en el parlar mallorquí diuen zero, i allò ja només s’aplica a les persones que són molt poca cosa, que no són res ni representen res, ni valen les palles d’allà on jeuen», AMAlcover (BDLC VIII, 235).
Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. IX, xifra
Usos
En aquell moment vaig recordar que acabat de dinar el senyor havia dit al mosset, pensant que jo no el sentia: «Anit has de venir a la taula i has de dir que aquest senyor em crida per telèfon.» I li havia lliurat una apuntació. Ara és quan m’adonava de la possible gravetat d’aquell fet. El senyor sortí i tornà quasi tot d’una.
Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1961]), pàg. 153
—Aquest atzero… —digué referint-se al mosset—, quina mania té de dir-mos prínceps! Fins que li pegui dues bescollades…—No sé d’on el conec. Sols sé que és de Gènova perquè ell ho diu, però podria ser mentida. Pot molt bé ser d’una altra part.
Llorenç Villalonga, Falses memòries (Barcelona: Club Editor, 1967), pàg. 193
—Evident.
—Però, ¿a tu t’agrada o no t’agrada?, interrompé sa mare. Pensa que no ets més que un etzero de quinze anys.
—M’agraden es ulls, però es nas és una mica gros i li falten dos dits d’estatura.
—Així, idò, no t’agrada.
—M’agrada amb un poc manco de nas i amb dos dits més d’estatura.
—Pensa, advertí sa mare, que podria ser maçó.
—I com tu mateixa dius, podria no ser de Gènova, vaig afegir jo.
—Ho he pensat de vegades, murmurà, seriosa, la noia.
Tema de la setmana
Mots amb xifres o nombres