—¿Per què ens hem de barallar? Ell és de totes.
   —No hi estic d’acord —va dir la Mariana—. La mare de l’Hugo era una amiga d’infantesa. Li vaig prometre que en tindria cura, i ho faré fins al darrer alè.
   —Tota dona necessita un nen, troba a faltar un fill. ¿Per què negar-li una carícia o un petó? —va preguntar la Maixa amb veu maternal.
   —Et conec, herbeta que et dius marduix —va dir la Mariana, sense ni mirar la dona que havia demanat d’acariciar-lo.

Aharon Appelfeld, Flors d’ombra (Barcelona: Club Editor, 2009), traducció d’Eulàlia Sariola, pàg. 177

La imprecisió no és, justament, un defecte lingüístic del nostre entrevistat d’avui. En Joan Rendé és un autor molt maniàtic amb el lèxic, que fa anar amb una gran desimboltura i gràcia. Li suggereixo, càndid de mi: «Has de llegir El poni roig, de l’Steinbeck, que ha traduït molt bé en Quim Mallafrè». Ja et conec herbeta, que et dius marduix… Davant tinc un escriptor i vinater que, a més, des que era molt jovenet, munta a cavall i doma eugues. Em fa saber que en Mallafrè, abans de donar per bona la seva traducció, li va consultar diversos aspectes del vocabulari equí que apareixen a la novel·la, un vocabulari que en Rendé domina com ben poca gent en aquest país.

Jordi Llavina, «A sis i set anys, jo bevia vi a tot estrop», entrevista a Joan Rendé, escriptor i productor vitivinícola, dins Cròniques rurals: el testimoni de vint personalitats del nostre país en la seva relació amb el camp i l’entorn rural (Barcelona/L’Espluga de Francolí: Barcino/Museu de la Vida Rural, 2011), pàg. 22