Segons la descripció de la Vicenza, la nostra protagonista era una dona molt jovial i divertida, fins i tot els últims anys de la seva vida. Que anava i venia de Barcelona fins passats els cent anys, i que l’última vegada, mesos abans de morir, va fer el viatge en taxi d’una sola tirada, plovent a bots i barrals. «No va deixar ni que el taxista parés a pixar!». També recordava que aquells últims anys li portava menjar, i Grazia, en lloc de donar-li les gràcies, sempre botzinava, «ai Vicenza, ja em vols fer pujar el colesterol, eh?!», però els plats tornaven nets com miralls.

Albert Forns, Abans de les cinc som a casa (Barcelona: Edicions 62, 2020)

Després s’havia apropat al vell mirant-lo amb tendresa:
   —En Philippe m’havia dit que la setmana que ve et donarien d’alta…
   —Hem estat de sort —va respondre la Martina, prement el braç del seu pare. I va afegir, somrient—: És un bon pacient.
   El senyor Joan semblava força abatut, el cap penjant damunt del pit i un esguard esmorteït. Tot d’una se’l va sentir botzinar en veu baixa i ronca.
   —Sóc de mal matar, jo.

Núria Esponellà, Gran Cafè (Barcelona: Columna, 1998)