Una de les esquerdes de La Vanguardia era més aviat pintoresca i d’una mena que ningú no hauria dit mai. Consistia en la prohibició rotunda, no solament de ressenyar les curses de braus que es feien a Barcelona, i a tot Espanya, sinó de parlar-ne o de fer-hi la més vaga referència. Mai no he arribat a esbrinar d’on procedia una disposició tan contrària a un espectacle anomenat justament (com encara s’anomena, i avui més que mai) la fiesta nacional; no, perquè una hostilitat semblant era mantinguda per un amo justament rabiós espanyolista. Penso que devia ser una deixa dels bons temps en què, a La Vanguardia, hi col·laboraven tot d’escriptors catalans «europeistes» i ensems «modernistes».

Gaziel, Història de ‘La Vanguardia’ (Barcelona: L’Altra, 2016 [1964])

Hi ha dies que ja en tinc prou d’embarbussaments mentals, de composicions impossibles i de trencaclosques emocionals. Hi ha dies que envejo els nens que ho tenen tan clar que fa por i els vells que ja no es fan preguntes. Hi ha dies que només desitjo simplicitat i normalitat, sinceritat i una mica de silenci. Perquè al final no hi haurà més misteri que esbrinar com hem aconseguit passar unes quantes estones normals amb gent normal gaudint de coses normals. N’estic segura.

Tatiana Sisquella, Un dia qualsevol (Barcelona: Columna, 2014)