Tot amb tot, més m’estimo de pensar allò que el poeta no és sinó un ésser humà en procés d’esdevenir ca. I un ca no vol ser President de res, ni vol guanyar cap premi, ni vol pontificar sobre res, ni vol formar part de cap congregació, ni li agrada xafardejar, ni vol tenir cap porció de poder. En el procés d’anar esdevenint gos, el poeta va oblidant les escales de valors.

Carles Hac Mor, «El poeta esdevingut ca» (Avui Cultura, 21 de juliol del 2005), reproduït a Retrats. Carles Hac Mor, per Jordi Marrugat (Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2017)

Després hi ha un buit enorme. Com si algú hagués esborrat l’onze, que eren els anys que feia, i hagués escrit un zero al meu voltant i dins meu. Zero. Buit. No res. Tot amb tot, en guarde una visió, de mi, que vole. De veres. Vole. M’eleve cap al cel mentre tots em contemplen meravellats, astorats, esfereïts, esparverats.

Raquel Ricart, El dit de Déu (Barcelona: Proa, 2022)