En Barceló explica que, per a ell, en aquella època tot va anar molt de pressa. «En molt poc temps, vaig passar de viure a Barcelona, on cap de les galeries no em feia cas, a circular per les avingudes de Nova York dins una limusina amb Leo Castelli, Bruno Bischofberger i Andy Warhol, tres de les figures més importants de l’art internacional. Era increïble». L’any 1987 Barceló va ser un dels assistents al funeral de Warhol. «Hi havia el tot New York, igual com un segle abans hi havia hagut el tot París al funeral de Victor Hugo».

«Territori Barceló», entrevista de Pere Antoni Pons a Miquel Barceló (Time Out Cultura, núm. 1, 28 de novembre del 2010)

«La Lily, la filla de l’encarregat, tenia els peus literalment morts», ens avisa el narrador a la primera ratlla, però de seguida descobrim que havia escollit un personatge secundari per obrir foc, i que el que ens importa és la desfilada del tot Dublín per la taula de Nadal de les germanes Morkan, amb els seus gestos més banals i les converses més entretallades. No hi ha cap conflicte per resoldre, ni cap intriga. L’únic fil és el pas del temps en un sopar com n’hi poden haver molts. Però Joyce l’aprofita per fer una retransmissió de la vida en directe, un simple fragment de temps que comença amb l’arribada dels convidats i que acabarà a l’hora de posar-se al llit [parla d’«Els morts», narració inclosa en el recull Dublinesos].

Isidre Grau, La maleta de l’escriptor. Un itinerari per la creació literària (Barcelona: Rosa dels Vents, 2005), pàg. 137