Jo solament sabia i entenia fins a sis, que era el que contestava quan em preguntaven que quants érem a casa: 1, el pare, 2, la mare, 3, la padrina, 4 i 5 mons germans i 6, jo. Sis plats, sis culleres, sis forquilles, sis gots, sis tovallons a taula. El sis sí que era comprensible! Aquell número era real! El veia, el palpava a cada instant, el tenia present a tota hora. Els altres números no els coneixia, solament en veia unes grafies que algunes vegades em semblaven tan incomprensibles com avui m’ho sembla la cal·ligrafia xinesa o àrab. No els associava a res.

Teresa Ibars, Atles de l’oblit (Lleida: Pagès, 2019), pàg. 138

Mesos interminables en clarobscur, incapaç de distingir dins de tota la cinquena planta cap altre color que no sigui aquella mena de beix grisós de les parets combinat amb aquell beix blanquinós de les portes. Portes, per cert, invisibles, ja que a tota hora et sents vigilat, despullat, gràcies a aquell impertinent mirador, una mena d’espiera de forma rectangular que, per petita que sembli a primer cop d’ull, impedeix qualsevol intent d’intimitat dins de l’habitació. Allò sí que és la finestra més insignificant però alhora més intrusa que he vist mai! Qui mira per aquella finestreta és com qui mira pel forat del pany d’una porta, això sí, amb força més comoditat, i despulla, pas a pas, l’essència de qui, malgrat no ser-ne conscient encara, està sent observat. I en un psiquiàtric hi ha tantes hores mortes per ser observat…

Anna Altisén, Quan vaig deixar de ser natura lleugera (Barcelona: Empúries, 2013)