Quan arribi l’hora, m’aproparé a la porta sense fer soroll i, amb l’ull a l’espiera, veuré créixer la impaciència al seu rostre indecís. Fins que hagi passat l’instant irrepetible de la meva mort.

Eduard Márquez, «Palingenèsia», dins Zugzwang (Barcelona: Quaderns Crema, 1995), pàg. 49

Tot havia estat passat i repassat amb Netol. La Natàlia va somriure. La tia Patrícia, sempre tan neta. Va trucar el timbre, l’havien canviat per una campaneta que feia un dring més aviat cursi. Sentí primer una cadena que saltava, després una balda que aixecaven, soroll de ferralla i algú que mirava per l’espiera, qui és?, però la Natàlia no va tenir pas temps de contestar perquè ja la porta era oberta i sentia algú que l’estrenyia molt fort, per què no em deies l’hora en què arribaves?

Montserrat Roig, El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)