El meu pare era molt seriós, i per tant se’m fa costa amunt de pensar que em tragués de casa a plec de braç. Però sí que em va traure al carrer a passejar. I així em vaig començar de familiaritzar amb els voltants del meu poble, cosa que li agraesc moltíssim.
   Arribava a casa amb el saquet de pa al muscle. I mentre es canviava la brusa deia a la meua mare:
   —Canvia el xiquet, avia’l, que avui ens n’anem a tal lloc.
   La meua mare em bolcava, em posava bolquers nets, i, més lluent que una patena, el pare m’agafava en braços o se’m carregava al muscle, com fos, i em treia, sempre seriós, sempre tan bo, a passejar per l’horta o per la més que modesta muntanya que hi ha al meu poble.

Vicent Andrés Estellés, Animal de records (memòries) (Alzira: Bromera, 2013), pàg. 142

Acabava d’agafar a plec de braç l’abric —no ja l’abric de barreja anglesa, folgat i passat de moda, sinó un de fosc, amb folra de gruixut i llustrós setí negre i a l’aire de l’últim figurí— quan la mestressa, trucant discretament a la porta amb els nusets dels dits, li advertí que hi havia un senyor que demanava per ell.

Víctor Català (Caterina Albert), Un film (3.000 metres) (Barcelona: Club Editor, 2015 [1926])