Vicent Andrés Estellés
El meu pare era molt seriós, i per tant se’m fa costa amunt de pensar que em tragués de casa a plec de braç. Però sí que em va traure al carrer a passejar. I així em vaig començar de familiaritzar amb els voltants del meu poble, cosa que li agraesc moltíssim.
Arribava a casa amb el saquet de pa al muscle. I mentre es canviava la brusa deia a la meua mare:
—Canvia el xiquet, avia’l, que avui ens n’anem a tal lloc.
La meua mare em bolcava, em posava bolquers nets, i, més lluent que una patena, el pare m’agafava en braços o se’m carregava al muscle, com fos, i em treia, sempre seriós, sempre tan bo, a passejar per l’horta o per la més que modesta muntanya que hi ha al meu poble. Ens n’anàvem, pare i fill, i al costat de qualsevol font sèiem a terra, i el pare conversava amb el fill com amb una persona gran. I el fill, com sabia o podia, intentava també de parlar a son pare —encara que jo no vaig tenir, segons que em conten, dificultats massa llargues, en el temps, per a parlar.
Vicent Andrés Estellés, La parra boja. Memòries, 2,
dins Animal de records (memòries) (Alzira: Bromera, 2013), pàg. 142
Comentaris recents
ara i adés
Sembla que els catalans fan servir aquesta express...
parotet
https://rodamots.cat/pixavi-ina/...
xàmbit
A Bocairent hi havia una xambiteria al costat del ...
xàmbit
El gelat o “helado de corte” que dieu no és e...
xàmbit
Jo sempre havia emprat el castellanisme "corte"......