L’amo Càvec, per dir-ho d’un cop, era un tòtila, que deixava la feina per a la dona, mentre ell pontificava a quins se’l vulguessin escoltar, que no eren molts. No, no era mal home, tampoc no podríem dir que fos bo; era una maça sense mànec, havia sortit així i què voleu fer-hi. D’altra banda potser només un banau com ell hauria aguantat la mosca vironera de la seva dona. Tenien dos fills.

Josep M. Ballarín, Santa Maria, pa cada dia (Barcelona: Planeta, 1996)

L’esment de la força armada va fer efecte i en pocs moments tothom s’agombolà a banda i banda de les barreres, amb la mirada trista i el posat sorrut. Xebo Canabal els reprengué aleshores paternalment:
   —No voleu entendre les coses i sempre acabeu igual, per tòtils.
   Mentre reprenia l’alè per prosseguir l’oració, algú li replicà:
   —Sense insultar, eh? Que, fins ara, tots ens hem portat d’una manera molt decent.
   Entre ells, aquesta invocació a la decència prenia sempre un to de dignitat ofesa. Eren susceptibles i, de cop i volta, esdevenien primmirats i recelosos.

Pere Calders, «La verge de les vies», dins Gent de l’alta vall (1957)