—¿No ho podríeu arreglar? —vaig mirar de fer d’home bo, en part per interès propi. Jo i molta més gent necessitàvem que l’Anna i el Roc continuessin junts. Eren la referència. Si ells se separaven, tenia la impressió que tot trontollava.
   —Ja és massa tard —va reblar l’Anna, inflexible—. ¿Saps com ha reaccionat quan l’he sorprès amb aquesta puta fastigosa?
   Em vaig témer el pitjor. El carallot era capaç d’haver dit «no és el que et penses, amor meu» o «t’ho puc explicar tot». No, Anna, vaig pensar, digue’m que no ha estat així.
   —Que m’ho podia explicar tot.

Xavier Moret, Qui paga, mana (Barcelona: Empúries, 1997)

Nou de cada deu lingüistes estan d’acord que la idiosincràsia castissa del gilipollas es correspon exactament, dins de l’exactitud que sempre es pot concedir a aquestes coses, a la del carallot: un que, tot i ser més aviat aturadet i curt de gambals, no deixa de tenir un punt de provocador o d’impertinent que el fa mereixedor d’una mica més de mala jeia.

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 57