Carallot

Pau Vidal

Juntament amb malparit, l’insult aborigen per antonomàsia. La catalanitat feta injúria. Ha guanyat per golejada el Campionat Nacional de Traducció del Barbarisme gilipollas, celebrat ininterrompudament al país al llarg dels últims deu anys i en què fins i tot hi va participar l’honorable Pujol (vg. Torracollons). No va ser l’únic de fer propostes pintoresques (aquestes orelles han sentit, que em caigui el piu ara mateix si dic mentida, la proposta de cigaleta, “perquè ‘gili’ ve del llenguatge canyí i vol dir ‘petit’), però nou de cada deu lingüistes estan d’acord que la idiosincràsia castissa del gilipollas es correspon exactament, dins de l’exactitud que sempre es pot concedir a aquestes coses, a la del carallot: un que, tot i ser més aviat aturadet i curt de gambals, no deixa de tenir un punt de provocador o d’impertinent que el fa mereixedor d’una mica més de mala jeia.

El carallot, ja es veu, és fill del carall (però ha superat de llarg l’extensió d’ús de son pare, tirant a minsa) i per tant germà bord del carajillo, malcalcat en la desafortunada versió de cigaló. No en va la més petita de les illes Columbretes, a la costa de Castelló, d’evident forma fàl·lica, rep el nom de Carallot.

El carallot és tan abundant al país i té tant de recorregut històric que li ha sobrat temps per engendrar un derivat, carallotada, ‘feta o dita pròpia d’un carallot’. Cosa que poden dir ben pocs, com ara un tal Bertran de memòria ignota, responsable de les bertranades (apunteu-vos-el que és molt útil: correspon al castellà perogrullada), i sobretot el bajà (gentilici originari de la província de Nàpols), també caigut en desús però que ens va llegar la seva obra més permanent, la bajanada.

Sense cap mena de lligam etimològic, a la primeria de segle va fer fortuna l’adaptació catalana del castís cara(de)culo, segurament ignorant que els destinataris de tal finesa estaven essent tractats de marrà o ovella (concretament de la raça caracul, procedent del Turquestan).

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 57-58