Perquè va ser ell qui et va començar a dir princesa. Et treia del bressol i tu t’aferraves com una possessa al seu nas, o a la corbata, i acompanyaves les seves riotes amb un somriure que et feia desaparèixer els ulls i convertia la teva cara en una pansa creuada per una boca de lluna. I, una mica més endavant —molt lentament, però avançaves—, quan vas començar a aguantar-te asseguda, eres tu la que reies amb la teva veu ronca i entusiasta tan bon punt senties les seves claus al pany de la porta. I li aixecaves els braços, maldestrament, com una marioneta de fils bellugada per un titellaire novell, però amunt, amunt, amb la mateixa constància d’una mongetera jove. I després van començar els balls. I el teu pare, que no havia volgut ballar ni el vals del dia del nostre casament —havia preferit fer el ridícul, i deixar-me amb un pam de nas, i s’havia enganxat com una paparra a una columna del restaurant, mort de vergonya quan els amics l’hi intentaven forçar—, vinga a giravoltar amb tu a coll per tota la casa, cantussejant com una portera tonades que mai no hauria dit que pogués conèixer. I més rialles.

Mercè Foradada, «El regne de la princesa Quequè», dins Mira’m. Contes de vides especials (Valls: Cossetània, 2009)