El cafè del matí a la saleta o el descans en els llits a la tarda semblaven millors quan algun veterà oferia a l’escamot gormand i mandrós algun detall saborós sobre un quepis de Saint-Loup.
   «Tan alt com el meu farcell».
   «Sí, au, nano, et penses que som més beneits que el pa de munició? No pot ser tan alt com el teu farcell», interrompia un jove llicenciat en lletres que intentava, emprant aquell argot, no semblar un recluta i veure confirmat, gosant contradir-lo, un fet que li encantava.
   «Així que no és tan alt com el meu farcell? Què l’has mesurat, potser? T’estic dient que el tinent coronel se’l mirava com si el volgués fotre a la garjola. I no et pensis que al famós Saint-Loup això l’afectava, no, anava i venia, abaixava el cap, l’alçava, i el monocle saltironant tota l’estona. Ja veurem què dirà el capità. Potser no diu res, però segur que no li farà gaire gràcia. La veritat és que aquest quepis no és res de l’altre món. Es veu que a casa seva, a la ciutat, en té més de trenta».

Marcel Proust, El costat de Guermantes (Barcelona: Proa, 2019), traducció de Valèria Gaillard

El despropòsit de la nit de dimarts m’ha ensenyat que no et pots refiar dels missatges xifrats per comunicar-te. Si tinc alguna possibilitat de descobrir el sabotejador, haurà de ser posant-hi molta atenció i molt d’esment. En això no estic més ben capacitat que els altres. Tothom s’ha convertit en sospitós. Descobrir-lo no serà fàcil, perquè tot el vaixell li va al darrere, i, ni que fos més beneit que el pa de munició, no cometrà l’error de delatar-se.

Eli Brown, Pólvora i canyella (Barcelona: La Campana, 2016), traducció de Xavier Pàmies