Aquella fou la primera de les dotzenes i dotzenes de barricades que vaig haver de veure —i de patir— durant els primers nou mesos de la guerra, és a dir, fins passats els Fets de Maig de l’any següent. L’individu que semblava que era el capitost de l’escamot ens demanà la documentació i ens interrogà sobre les nostres activitats professionals, els partits i sindicats als quals pertanyíem i el perquè de la nostra presència en aquella carretera. Era la primera vegada que constatava un fenomen que veuria repetit sovint durant els primers mesos de la guerra: la inclinació de força gent d’esquerra —tradicionalment hostil a la policia— a comportar-se policíacament en aconseguir el poder.

Josep Benet, Memòries. De l’esperança a la desfeta, 1920-1939 (Barcelona: Edicions 62, 2008), pàg. 151

Tant en Cintet com en Quimet no paraven de parlar dels escamots i que haurien de tornar a fer el soldat i tot el que calgués. Jo els vaig dir que bé, molt bé, fer d’escamot bé, però que ells ja havien fet el soldat i vaig dir a en Cintet que em deixés en Quimet tranquil, que no me l’esverés amb els escamots perquè prou maldecaps teníem. En Cintet va estar vuit dies sense mirar-me la cara. I un dia va venir a trobar-me, quin mal és, fer d’escamot?
   Jo li vaig contestar que l’escamot el fessin els altres, els que no eren casats com ara ell, que jo no tenia res a dir si ell feia d’escamot però que en Quimet ja tenia prou feina a casa seva i que ja era massa gran. I va dir que en Quimet encara faria salut perquè aniríem a les Planes a fer l’exercici… I jo li vaig dir que no volia que en Quimet fos escamot.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (1962), XXIV