Esmorzàvem als baixos de l’escola, que era on hi havia instal·lada la cuina i l’aula buida que en dèiem el menjador, i el desdejuni habitual era l’odiós plat militar d’alumini ara ple de cafè en el qual sucàvem el xusco, el pa de munició. Més endavant vam aprendre que quan a l’esmorzar hi afegien alguna llaminadura —unes preses de xocolata, una taronja o un grapadet d’ametlles torrades— volia dir que aquell mateix dia entràvem en combat. I també aleshores ens obsequiaven amb uns generosos gots de rom. Ara se’n diu «doping».

Avel·lí Artís-Gener, Viure i veure, vol. 1 (Barcelona: Pòrtic, 1990)