Hi ha dos cambrers, un de jove amb camisa blanca i corbatí negre que us serveix a vosaltres i un home gras, rabassut, que sembla l’amo; està molt enfeinat, va i ve, para una taula. Finalment s’asseu de cara al carrer, obre un guimbarro de pa i el suca amb tomàquet, talla a rodanxes una ceba de tels roses i les escampa damunt del pa, cobreix la ceba amb una pila d’olives farcides i al damunt hi estén curosament la pell escurada dels tomàquets, ho amaneix amb oli i sal i crida dirigint-se al cambrer:
   —Noi!
   El noi respon amb la mirada.
   —El vi.

Ramon Solsona, Figures de calidoscopi (Barcelona: Quaderns Crema, 1989), pàg. 71

En el capítol tercer del seu llibre, Antoni Ribera ens conta amb molta vivacitat que celebrà el seu bateig submarí, amb pulmó aquàtic, a la meva Sinera pairal, on l’aigua és neta arreu, segons la seva amable, però no sé si exacta, observació. Si algun dia em decideixo a deixar-me batejar d’acord amb aquest novíssim ritu, procuraré, és clar, de solemnitzar-lo al mateix indret. Ja em veig donant franciscanament llonguets i guimbarros a les tintoreres, car una de les coses que he après a les converses amb Ribera i en aquest llibre és que tota mena de peixos i bèsties marines, taurons i pops inclosos, són molt bones persones, uns éssers badocs i angelicals. De tota manera, tu, no te’n fiïs.

Salvador Espriu, pròleg a Els homes-peixos, d’Antoni Ribera (Barcelona: Selecta, 1954)