D’ençà del 1936, jo vaig pel món com el jueu errant. Tant se me’n dóna un lloc com un altre. Havent perdut el clos pairal, arreu em trobo bé igualment, perquè sempre he estat viatger i curiós de mena; però enlloc no arribo a sentir-me a casa. Aquesta sensació tan confortable l’he perduda del tot. Perquè —cosa estranya!— el lloc on ara em trobo més malament és a Catalunya, i sobretot a Barcelona, on tot em parla de l’inaudit enviliment, de la inaudita catàstrofe.

Gaziel, «Examen de consciència», dins Meditacions en el desert (Barcelona: Edicions 62, 1984), pàg. 128

L’únic fill que tingué [Carles Godó, cofundador de La Vanguardia], Ramon Godó, era un veritable esguerro. El seu pare en quedà tan marrit que, sense provar de fer-ne un altre de millor, abandonà el fill completament a la mare. L’instint els uní estretament tots dos, mare i fill se sentien afins en l’aversió sincera pel món que els voltava: ella, per trobar-s’hi exiliada, i ell, cruelment rebutjat. I així s’esdevingué que, mort prematurament el cap de casa, aquesta va sofrir tot seguit una desvinculació absoluta de l’esperit i la terra pairals. Aquella llar, originàriament igualadina, fou convertida en una altra del tot castellanitzada. No hi era admès, en absolut, més idioma que l’oficial. Del català, rigorosament bandejat, i de tot el que pogués tenir-ne la més petita flaire, mai ni la mare ni el fill no volgueren ni sentir-ne parlar.

Gaziel, Història de ‘La Vanguardia’ (Barcelona: Empúries, 1994 [1964]), pàg. 42