Gaziel

7 d’octubre de 1949

Avui faig 62 anys. I se m’acudeix de donar una ullada sincera a la meva vida.

Jo crec que vaig néixer escriptor. Si la sort m’hagués afavorit penso que hauria pogut escriure obres importants, potser alguna gran obra –novel·la, assaig, teatre, història.

Estic, però, arribant al terme de la meva vida i no he estat –per al meu gust– més que un periodista, un petit escriptor de circumstàncies, que no deixarà res perdurable. I encara un periodista truncat, que va haver d’emmudir quan arribava a la plena maduresa.

La trasplantació a una literatura forastera, la castellana o la francesa, a mi potser m’hauria estat possible si hagués tingut una altra formació. Jo no sóc pas d’aquells que creuen en la incapacitat absoluta dels escriptors nascuts a Catalunya per a expressar-se en cap altra llengua, fora de la nostra. El món és ple d’exemples de grans escriptors en idioma manllevat. I entenc que no hi ha cap raó perquè un escriptor en llengua castellana, o francesa, fins i tot un escriptor excepcional, fins genial, no pugui haver nascut a Catalunya, el mateix que a Andalusia, a Bascònia o a Amèrica.

Però nosaltres –vull dir els joves de la meva generació– érem una altra cosa, i per això el nostre impediment fou essencial. Nosaltres nasquérem amb les primeres besllums del catalanisme polític, en el començament del gran miratge de la Nacionalitat Catalana. Coneguérem de prop –en aquells anys de joventut fervorosa, que no s’obliden mai més i marquen per sempre més– els grans patriarques del  catalanisme literari, vells i nimbats de glòria. Nosaltres vam creure a cegues allò de la superioritat dels catalans sobre els altres pobles d’Espanya, basada en el nostre major europeisme; i teníem una fe absoluta que faríem una pàtria nova, una Espanya nova (la de Joan Maragall), i aconseguiríem regenerar la caduca i corcada, l’africana i escèptica, la de la catàstrofe del 1898, o fer que Catalunya trenqués amb ella, per salvar-se, abans que vingués l’enfonsament fatal.

Recordo que quan jo vaig començar a pressentir vagament que tot això podia ser no res més que una immensa falòrnia, ja havia passat la trentena, era casat i tenia un fill: era massa tard per fer marxa enrere. Nosaltres els de la meva generació, hem estat potser els catalans moderns que han tingut en grau màxim l’orgull de la consciència nacional. Estàvem –i jo encara m’hi sento– tan lligats a Catalunya, que no podríem ni podrem mai ser res fora d’ella. Catalunya és per nosaltres la realitat espiritual absoluta, única. Sense ella ens sentim del tot apàtrides. (D’ençà del 1936, jo vaig pel món com el jueu errant. Tant se me’n dóna un lloc com un altre. Havent perdut el clos pairal, arreu em trobo bé igualment, perquè sempre he estat viatger i curiós de mena; però enlloc no arribo a sentir-me a casa. Aquesta sensació tan confortable l’he perduda del tot. Perquè –cosa estranya!– el lloc on ara em trobo més malament és a Catalunya, i sobretot a Barcelona, on tot em parla de l’inaudit enviliment, de la inaudita catàstrofe.)

Els catalans del meu temps –vull dir la minoria selecta– ens havíem fos talment amb la nostra pàtria, que per força havíem de triomfar o sucumbir amb ella. La tragèdia i l’honor de la nostra vida són que hem caigut amb Catalunya.

Gaziel, Meditacions en el desert (Barcelona: Edicions 62/Orbis, 1984), pàg. 128-130