En realitat el xicot intentava demostrar el seu amor a la noia, però era tan pocatraça que no se’n sortia.

Begoña Garcia Carteron, El barri del sorral (Barcelona: Edicions B, 2014)

I una nena deia:
   —Mariona, se m’ha trencat la punta del llapis de color vermell!
   —Doncs fes-hi punta amb la maquineta! —responia la directora.
   —Ja n’he fet tres vegades, i sempre se’m trenca! —es queixava la petita dibuixant.
   —Mare de Déu, quina colla! —cridava la Mariona, perdent un xic la paciència—. A veure, fes punta al llapis davant meu!
   I llavors la nena pocatraça començava a donar voltes a la maquineta amb una mà, mentre amb l’altra feia força amb el llapis… fins que, crec!, se li trencava la punta.
   —Veus? —somicava la petita.
   —És clar que se’t trenquen les puntes, filla meva! —explicava la directora dels dibuixants—. Quan ja tens punta al llapis has de parar de donar voltes a la maquineta!
   —És que a mi m’agrada tenir les puntes dels llapis ben llargues!
   —Sí, però així no guanyarem per llapis!

Sebastià Sorribas, El zoo d’en Pitus (Barcelona: La Galera, 1966)