No és pas menys ridícula la mort de Xenòcrates, que, a l’edat de vuitanta-dos anys, ensopegà amb una palangana en plena nit i es badà el cap: així s’esvaí tota esperança d’una mort gloriosa que honorés amb un gran final la seva vida virtuosa. Sembla, en efecte, que aquesta mort és una mena de venjança de la tradició biogràfica, que fa morir d’una forma tan extremament risible i ingloriosa un home que fou tan greu i seriós durant la seva vida, fins al punt que Plató sempre li repetia que li convenia fer sacrificis en honor de les Gràcies.

Sergi Grau, introducció a Antologia obituària dels filòsofs de la Grècia antiga (Martorell: Adesiara, 2009), pàg. 19

El matí començava aviat a Villa Anne-Marie, el sol entrava fins als llits a través dels vidres i d’una finestra entreoberta. Les cabòries nocturnes i les angoixes havien fugit, el dia s’havia iniciat i es van llevar. Els nens de seguida van sortir a l’exterior amb una palangana, van agafar aigua de l’enorme font que abocava amb força un doll gruixut, fresc i transparent des dels dos brocs que hi havia a cada banda. Després de rentar-se es vestien, es pentinaven i anaven al menjador a esmorzar, a taula hi havia xocolata desfeta i pa amb melmelada.

Maria Lluïsa Amorós, Els nens de la senyora Zlatin (Barcelona: Columna, 2021)