Convé aclarir que jo sóc una persona bastant rutinària en tots els aspectes de la vida, i també, és clar, quan escric, siguin textos propis o d’altres autors. Així, cada dia, mentre esmorzo al meu despatx, acostumo a apuntar els esdeveniments que m’hagin passat el dia abans, si és que m’ha passat alguna cosa, de vegades evoco escenes i persones d’anys enrere, o bé intento explicar les sensacions i reflexions que m’han inspirat aquests esdeveniments recents o els records més remots. Això sí, tinc per norma rigidíssima no narrar mai de la vida els meus somnis, ¡déu me’n guard!

Lluís Maria Todó, L’últim mono (Barcelona: Club Editor, 2015), pàg. 18

En fi, un cop entès el tema de l’avaluació del curs, sapigueu que els vostres exàmens de consciència, una vegada aprovats, faran de vosaltres unes persones molt millors que abans de passar per aquí. Això ho dic fonamentalment per dues raons:
   1) Si dic que us faran unes persones pitjors m’estic tirant pedres sobre el meu propi sostre de vidre, i déu me’n guard de voler trencar-lo.
   2) Si us dic que us faran millors és perquè prendreu consciència de les petites coses. Us recordo que abans, i no tan abans, no separàvem el plàstic de l’orgànic ni el paper de la deixalla que no saps on va. I així és com comencen els grans canvis.

Natza Farré, Curs de feminisme per microones (Barcelona: Ara Llibres, 2016)