Ens plau ser vençuts
per somriures d’infants:
dormen poc i són bruts,
exigents, dominants,
són astuts, rabiüts,
cridaners, trepidants,
absorbents, rampelluts.
Però ens plau ser vençuts
pels seus ulls radiants.
Creixeran. Marxaran.
Hi ha esclavituds
que enyorem, desvalguts,
quan se’n van.

David Jou, «Somriure infantil», dins El color de la ciència (L’èxtasi i el càlcul) (1990), pàg. 192

La veritat d’una persona és fràgil i no està vetat que siga rampelluda. No és un dogma ni un monòlit. És una cosa viva. Si un és honest, la veritat i la coherència juguen en lligues diferents. En un àmbit més general, es pot dir que veritat és una paraula massa gran. La realitat és massa complexa perquè puguem copsar-la per complet. Sempre se’ns escapa en bona part. Tot i així, qui escriu té el deure d’aspirar a la veritat i dir-la, ni més ni menys, en la mesura que l’ha copsada. Dit d’una altra manera, ha de dir sempre el que creu que és veritat. Sense això, tot el que escriga no té el més mínim valor.

Enric Sòria, «Honestedat» (L’Avenç, núm. 451, novembre 2018)