Quina semblança amb el cas de l’home que, per haver trencat quatre dents l’any 1995, s’ha de veure empresonat el 2007! Aquest també s’havia rehabilitat, havia pagat la indemnització a la víctima de la seva agressió, estava pagant la hipoteca d’una casa… i la seva filla, que era molt petita aquell any 1995, ara té 17 anys. Anatole France parla de «la calmosa justícia». Si tan calmosa és, és que ja no és justícia. És un escàndol. Escàndol en el sentit literal de la paraula. Quan els tribunals de justícia condemnen un home per un petit delicte comès quan era noi, o quan —pitjor encara— volen ficar-lo a la presó, la decisió és escandalosa: «Ofèn els sentiments morals i la consciència».

Josep M. Espinàs, «Injusta i vergonyosa lentitud» (El Periódico, 8 de març del 2007)

Un conill estimava una llebre. Ell era un conill molt ràpid i era una llebre tranquil·la, potser massa calmosa, és a dir, que passejaven i corrien prou ben conjuntats. El conill, però, tenia un complex d’inferioritat enorme.
   —No soc digne de tu —deia—. Soc un succedani. Jo soc un pobre conill i tu ets una aristocràtica llebre.
   —Sols si ens cacen els rics. Si ens enxampa un camperol, tant se val.

Josep Vicent Marqués, El retorn del nàufrag professional (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 65