No es rentava gaire sovint: tot ell feia pudor de ranci i el mas feia fortor de pixum. Encetava projectes i no els acabava mai: tenia un cobert a mig fer, un cotxe desballestat i un forat ple de runa. Malmenava tot el que tocava i era tan malagradós que no es parlava amb ningú del poble. Una perla, aquest home.

Helena Borrell Carreras, 100 paraules de l’Empordà (Valls: Cossetània, 2021), pàg. 123

Un dia la veureu contenta. L’hoste,
contemplant-la, al casal, la lloarà:
«No hi ha dona millor en tot el món
que aquesta, ni més bella». Un altre dia
no pot sofrir que ningú se la miri
ni que li sigui prop, que s’enrabia
esquerpa com la gossa amb els cadells.
Es torna aspra, amb tots malagradosa,
amb els amics i amb aquells que no ho són.

Maria Mercè Marçal, «D’antologia», dins Cau de llunes (Barcelona: Proa, 1977)