La consciència professional t’acusa si has visitat la darrera exposició a cuita-corrents i després la despatxes amb un comentari vague o amb quatre frases per sortir del pas. Però quan has vist mitja dotzena de vegades els teus articles on es mereixen —en forma de paperina per embolicar llegums, o bé enganxats d’un clau en una cambra retirada—, aleshores reflexiones, somrius i arribes finalment a la conclusió que si els jutges, els generals, els sacerdots i tantes i tantes persones d’ofici força més delicat es prenen les coses tal com vénen, amb calma, tu també, que al cap i a la fi només escrius per als diaris, pots respirar una mica i fins tirar-t’ho un xic a l’esquena.

Lluís Ferran de Pol, La ciutat i el tròpic (1956), dins Narrativa catalana de l’exili, a cura de Julià Guillamon (Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2005), pàg. 850

Pujant pel camí del riu, ell, que sabia on trobar-la, li sortí al pas amb una expressió seriosa al rostre. Feia dies que pel poble es remorejava que no feia bona lliga amb son sogre, perquè després de la mort de la dona, s’ho havia tirat tot a l’esquena, treballava el just, sense el desesper de què abans feia gala.

Francesca Aliern, El pont de la solitud (Valls: Cossetània, 2005), pàg. 212