Aquell violinista, hongarés per descomptat, havia acompanyat amb la seua música sopars romàntics de centenars, milers de parelles. Un dia, fins i tot, les va calcular: vint anys, per tres-centes nits, a una mitjana de dotze parelles romàntiques, menys dues diàries que foren clients habituals, feien seixanta mil parelles. Potser n’hi havia més de repetides. És igual: unes quaranta mil parelles pel cap baix, mirant-se als ulls entre les espelmes, agafant-se la mà amb l’excusa de passar-se el pa, fent peuets per sota la taula mirant que no els tremolara la cullera en la sopa, rient amb mal dissimulada luxúria amb el suflé com a bigoti.

Josep Vicent Marqués, «El violinista», dins El retorn del nàufrag professional (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 53

La vetllada s’iniciava amb un banquet i la Nora va invitar els presents a passar al menjador contigu. L’Adwea ja feia mitja hora que rondinava que el rostit s’estava refredant i que els suflés es desinflarien si l’àpat no començava aviat. La Nora va somriure en pensar en el que la vella cuinera diria a la Deirdre si això succeïa.

Sarah Lark, Les onades del destí (Barcelona: Edicions B, 2013), traducció d’Emma Garcia Carbassa