Definició
Persona que viu en un erm, sovint per esperit d’ascetisme o penitència; ermità.
Etimologia
Del llatí eclesiàstic eremīta, mateix significat, del grec erēmítēs [ἐρημίτης], ‘solitari del desert’, derivat d’erēmía [ἐρημία], ‘desert; solitud’. Ermita i ermità tenen el mateix origen.
Usos
Per molt que m’hagués quedat fent vida d’eremita, resant i fent penitència per aquelles coves i boscos feréstecs, d’una manera o altra la meua vida també hauria fet cap al mateix punt on ara me trobo. Com deien los antics, la força del destí és com el corrent d’un gran riu que mos arrossega vulguem o no vulguem, i dins d’aquelles aigües veiem passar els paisatges, les bromes, los moixons, los cels…, i a la fi, un dia o altre mos veiem passar a naltres mateixos, surant a la deriva, i amb los peus per davant, per ser engolits en aquell gran mar de l’oblit.
Andreu Carranza, Anjub. Confessions d’un bandoler (Barcelona: Edicions 62, 2000), pàg. 97Ell em va fer una breu descripció de la vida que menaven els monjos i els escolans del monestir i també em va informar que, a la muntanya, en moltes coves, hi vivien eremites com els del mont Athos, que havien abandonat el món per estar en contacte més directe amb Déu.
Ramon Monton, El nyèbit (Barcelona: Proa, 2003), pàg. 279
Tema de la setmana
Encetem una setmana de suggeriments que ens heu fet els seguidors i subscriptors de Rodamots, que són molts (els suggeriments, i els seguidors encara més), amb la particularitat que tots els que veurem aquests dies provenen del grec. Les paraules gregues ens tenen el cor robat! El d’avui l’ha proposat l’Albert Amargós, de Barcelona.