Aquest que segueix seria interdialectal: un diàleg entre un catalanoparlant qualsevol i un valencià central, d’aquests que es mengen la d intervocàlica (mascletà per mascletada, llauraor per llaurador):

N’Adolf, un amic meu valencià que havia de venir a un sopar i havíem de fer aigua de València, em va dir que hi posaria les taronges, 10 kg, que havia anat a València i, com que son pare tenia un gran hort de tarongers, les duria ell.
   —Perfecte! —li vaig dir jo—. Podries?
   —Què dius?! Per què van a ser podries! No! Ben sanes, són!

Per a n’Adolf, podries (del verb poder) i podrides (de podrir) sonen igual i, per això, malentén la pregunta.

Joan Melià, Somriure amb la gramàtica (Palma: Lleonard Muntaner, 2023), pàg. 23

El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d’idees s’ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem «creure’l»: li retirem la nostra confiança.

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964)