Ells van trobar només una taula buida, una taula petita en un racó, la pitjor taula, i després d’una breu consulta a l’amo del bar, que segons Teodor Llorens no li diuen Nelo sinó Manuel, Nelo era son pare, Salvador acceptà la proposta de mitja barra de pa blanc, no de crosta cruixidora artificial sinó de crosta tendra natural, amb companatge de tonyina de conserva en oli, ceba trinxada i olives sense pinyol, quan havia entrat ell en un bar a fer-se un almorzar com aquell?

Joan F. Mira, Purgatori (Barcelona: Proa, 2003), pàg. 84

A final de l’estiu del 1962 jo passava uns dies a París, després d’haver contribuït durant els mesos de juliol i agost a la producció industrial alemanya, sector d’acers especials. Al matí em rentava la cara en una font pública i començava el dia amb una baguette sense companatge. Deu ser que era molt jove, o que per a mi no s’havia acabat encara la postguerra econòmica i necessitava estalviar fins l’últim cèntim.

Joan F. Mira, Déus i desastres (Barcelona: Proa, 2001), pàg. 107