No sé per què, mentre aquella nena em mirava, vaig estar content de no anar estripat. Estava quieta, plantada davant meu com un pi, mirant-me amb ulls de persona gran i tafaners. Va deixar el cistell a terra i abans d’asseure’s al meu costat em va tocar la màniga de la camisa. Que maca… Jo encara tenia el pinyol de préssec a la boca i no sabia què fer-ne. Què menges? No li vaig contestar. Vaig agafar el pinyol amb dos dits, quan el que tenia eren ganes d’escopir-lo lluny, i el vaig llençar.

Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra… (Barcelona: Club Editor, 1980)

I ella va tornar a fer comparacions amb els Tost, que fins i tot quan explicaven un acudit nou era com si l’haguessin explicat mil vegades. En concret, el cosí Gilles va explicar un cop més aquell tan conegut del pacient que va a cal metge i pregunta: «Doctor, si abandono tots els meus vicis ‘viuré més?», i el metge li diu que sí, perquè encara que visqui el mateix se li farà molt més llarg. Aquesta era la vida dels Tost, va pensar l’Alice: allargassada com un xiclet que va perdent gust. Com un pinyol d’oliva que acaba per semblar un trosset de fusta al paladar.

Imma Monsó, «Els alegres funerals dels parents de Bordeus», dins Millor que no m’ho expliquis (Barcelona: La Magrana, 2003)