Vaig dir prou! S’ha acabat! Perquè de vegades ja ho tinc jo, això, que tinc com un cop de geni terrible. De fet, em costa, perquè soc de natural pacífic, però tot té un límit. O sigui que tot d’una vaig prendre el determini que aquella tarda endreçava una mica tota la paperassa que se m’havia anat acumulant damunt de la taula i al despatx en general, o canviava de casa i començava de nou, perquè allà ja no només no m’hi podia moure, sinó que no hi havia manera de trobar res de res, tant si ho buscava com si no, que per això ja no buscava gaire mai res, perquè sabia que no ho trobaria, però aquell document… Allò ja passava de taca d’oli, l’havia de buscar mal que em rebentés remenar papers i fer net. I m’hi vaig posar.

Enric Larreula, La dutxa (Barcelona: La Campana, 2000)

Una altra mostra n’és Estremida memòria. El tema —un episodi de bandolerisme al camí de Mequinensa a Casp— sempre ha format part de la memòria col·lectiva mequinensana, però jo mai no l’hauria encetat si l’atzar no m’hagués fet un present inesperat: un manuscrit de l’escrivà que va participar en les investigacions. Un advocat de Casp va trobar casualment el document en un lligall de paperassa del jutjat de Casp i el va enviar, a tall de curiositat, a uns amics seus de Mequinensa, que, al seu torn, me’n van fer arribar una fotocòpia a Barcelona. L’escrivà, Agustí Montolí, hi feia un relat dels fets molt precís i també molt crític amb l’actuació de la justícia, cosa que em fa pensar que va amagar deliberadament el manuscrit amb l’esperança que, en el futur, algú el trobés i s’arribés a conèixer la veritat d’aquella sinistra història. A partir del manuscrit, que no faig servir en cap moment com a recurs literari, i de les pistes documentals que em proporciona, construeixo la meva novel·la.

Jesús Moncada entrevistat per Josep M. Muñoz, «La memòria d’un món negat» (L’Avenç, febrer 2004)