Definició
Contorsió grotesca de la cara, que es fa sovint voluntàriament per a fer riure, per a fer por, per a cridar l’atenció d’algú o que es fa de manera involuntària a causa del dolor o de la pena; ganyota.
S’ha pres una cullerada d’oli de ricí i ara fa carasses.
No vull que faces carasses quan et parle.
Etimologia
De cara, d’origen incert, potser del grec kára [κάρα], ‘cap’, passat al llatí vulgar amb expansió semàntica de ‘cap’ a ‘cara’, o potser d’un origen preromà indoeuropeu afí al grec. Més mots de la mateixa família són acarar, carona, acaronar, descarat i els compostos bencarat i malcarat, caragirat i carallarg.
Usos
A Haina, el llogaret on vaig nàixer i créixer, hi havia un hospital psiquiàtric, i els nens jugàvem amb els bojos, en els quals els trets fisonòmics apareixien desorbitadament remarcats. Sempre he pensat que el meu interés per la fisonomia i el retrat em ve d’aquells dies d’infant, quan em quedava bocabadat mirant tots aquells infeliços, com aquell nen que trobaren al bosc de Solling, que no sabia parlar, es comportava com un salvatge i posava les carasses més extraordinàries que han vist els meus ulls.
Martí Domínguez, El pintor de Goethe (Barcelona: Labutxaca, 2023), pàg. 67Només obrir aquella porta, l’Ovidi es va voler fondre. Allà hi havia la secció de repassadores, és a dir, una munió de dones que se’l miraven, reien, xiuxiuejaven i posaven carasses a mesura que ell, vermell com un pigot, avançava pel passadís, saludant ara a una banda, ara a l’altra, provant de dur amb la millor dignitat possible els seus setze anys desmanegats.
Núria Cadenes, L’Ovidi (València: Tres i Quatre, 2002), pàg. 38
Tema de la setmana
Mots formats amb el sufix -assa