Li agradava jugar amb els seus xiquets quan podia disposar d’una mica de temps, portar-los a pescar a la vora del riu, mentre els explicava els secrets de col·locar la xarxa; traure anguiles grosses, utilitzant com a esquer les papaterres què prèviament havien trobat en terres humides, i saber moure amb habilitat el salabre. Xalava tant ell com les criatures, per no dir més. I l’amor al riu que començava a arrelar en el cor de sons fills, li pagava amb escreix les hores que perdia amb aquell ensenyament que considerava sublim.

Francesca Aliern, Sabó moll (Valls: Cossetània, 2006), pàg. 64

Té els ulls encara oberts de negra nit,
la boca encara viva
i les mosques i la pols tendra.
I la celístia.
La porta oberta, i el gos xop,
l’olor d’hivern que ara entra,
i l’anguila a la cisterna i papaterres.
La pluja.
Així se’m naix
el teu cos.

Albert Roig, «Erm», dins A l’encesa (Barcelona: Edicions 62, 2007)