Si passava el temps i no plovia, els senyors rectors feien reunió a la casa abadia i acordaven de treure en processó les imatges més milagroses de l’església. I jo em preguntava si seria per la pluja o per distreure la gent. I anava tot el poble a la processó, i les autoritats i els xicons d’escola amb els mestres. I aquell dia era com si fos un dia de festa; per això tothom s’oblidava un poc de la secor, i en entrar els sants a sa casa la gent se n’anava a la plaça a passejar i a beure aigua de civada gelada. Els menuts compràvem xàmbits, que eren com unes mesures de crema gelada entre dues galetes de vainilla. I els capellans, deixant passar una estona per tal de llevar-se el sufocament de la processó, refrescaven en casa de la senyora Bajuana que vivia al costat de l’església. I jo em deia a mi mateixa que era la festa de la pluja que no cau.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya (València: Tres i Quatre, 1976), pàg. 128