La tia Agnamaria era tia meua de debò —i si ho dic així és perquè, al poble, a totes les dones se’ls deia ties, a les velles malgrat que fossen fadrines i a les casades malgrat que fossen joves—. Era baixeta i rodona sense ser grossa. Diu que havia estat molt bonica, i ara tenia la cara de la mateixa color dels cigrons, però dels cigrons quan encara no els han posats les dones a remulla per tal d’amanir el putxero de Nadal o el putxero de malalt. I el nas de la tia Agnamaria i la boqueta també eren de cigró.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya (València: Tres i Quatre, 1976), pàg. 101

I els homes cercadors d’herbes remeieres amunt i avall amb el cabàs i el falconet i l’aixadeta, i en haver arreplegat la collita per vendre-la sempre es quedaven uns grapats, perquè amb el poliol i la saullà farien tassetes d’herbes, la pebrella serviria per a perfumar les olives que dormien sobre llits de sal dins de les gerres, i el timó i la sàlvia i la camamirla posats a remulla en aiguardent convertien aquesta beguda en altra més bona que es deia Herbero.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya, pàg. 190