«Per los ossos de mon pare, emperador Albert, tu seràs la més singular donzella del món. E com més va, més bé·t vull» [«Pels ossos de mon pare, l’emperador Albert, tu seràs la donzella més singular del món. I, com més va, més estima et tinc»]. Heus ací un fragment de Tirant lo Blanc, obra del cavaller valencià Joanot Martorell, escrita durant la segona meitat del segle XV. La locució com més va és, com veiem, molt antiga. Té tres estructures bàsiques. En la primera, va seguida d’una oració, com ara la que acabem de veure. La segona també duu una oració relacionada, però anteposada, com en aquesta frase: «Li regala camises, llibres. Se li dóna sempre que vol. És ella qui li truca, com més va més, per veure’s cada dia. I un vespre li proposa d’anar a viure plegats» (Quim Monzó). I en la tercera va vinculada amb un mot (adjectiu, adverbi, nom…) com ara en aquest fragment: «En Picó, com més va més alarmat, torna a fer l’ullet des del seu cap de taula a en Lluís» (Joan Sales).

Jordi Badia i Pujol, Salvem els mots (Barcelona: Rosa dels Vents, 2021), pàg. 45

La llengua catalana passa un moment objectivament delicat, de perill, sobretot per dues raons. Per una banda, hi ha una tendència a no fer-la servir. Els estudis demostren que la gent jove, com més va més, abandona el català com a llengua de relació. I, per una altra banda, el català es va dissolent, va perdent tremp, va oblidant trets propis a còpia de calcar la llengua dominant (el castellà o el francès, depèn d’on siguem).

Jordi Badia i Pujol, introducció a Salvem els mots (Barcelona: Rosa dels Vents, 2021), pàg. 9

Com més va més convençut estic que entendre l’economia general no és cosa dels economistes (això no és cap novetat: ho sap tothom), sinó que més aviat es tracta d’una variant o derivació de la cultura.

Joan F. Mira, «Sobre pobres i rics» (1997), dins Cap d’any a Houston, Texas (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 122