Quan anava al poble i es trobava amb la Dolores, sempre amb criatures al voltant, molts cops prenyada i que sols parlava de la feina i de ballar-la magra, la Isabel no sabia què dir-li, s’avergonyia d’explicar a sa cunyada el que ella feia i els regals amb què en Joan l’obsequiava.

Maria D. Salat, Verd castany (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 52