Als bojos «normals», és a dir, els qui tenen una desmesurada afecció a manar, aconsellar, consumir, produir, la societat no intenta guarir-los, sinó que els dóna un bon camp per satisfer la seua dèria.

Josep Vicent Marqués, No és natural (València: Tres i Quatre, 1990), pàg. 153

Si les dèries, les idees obsessives, són circumstàncies atenuants dels delictes —jo no ho sé—, aleshores jo sóc ben innocent, de tan forta que era la meva obsessió. Hi vaig lluitar força temps, però al capdavall ella va guanyar —la dèria— i va canviar la meva vida, com un mestral irresistible fa girar el curs d’un veler.

Maria Àngels Anglada, La daurada parmèlia i altres contes (Barcelona: Columna, 1991)