En la pràctica, unes llengües són més afortunades que no altres. N’hi ha que tenen un Estat al darrere, i aquestes s’aguanten en una preciosa, envejable situació de salut; i n’hi ha que no posseeixen més punt de recolze que la inèrcia o la tossuderia del seu poble, i naturalment es veuen exposades a la llangor i al col·lapse, sense comptar amb eventualitats menys espontànies.

Joan Fuster, «Les llengües de demà» (1972), reproduït a Escrits sobre la llengua (València: Tàndem, 1994)

En treure’s el dol, li semblà que no era tristesa el que sentia sinó una mena de llangor que li privava el desig de res. I la imatge d’aquella cara vermella de sol i de vent que un vespre li fregà la galta en la fosca, s’anà fonent de mica en mica.

Alexandre Plana, A l’ombra de Santa Maria del Mar (1923)